"És segur tenir les dades de RRHH al núvol?" és la pregunta que gairebé tothom fa, i gairebé mai la que importa. Un servidor propi en un armari del passadís no és automàticament més segur que un al núvol -normalment és força menys segur, perquè ningú el pedaça amb la disciplina d’un proveïdor especialitzat. La pregunta que de debò decideix si les teves dades de RRHH estan protegides no és on viu el servidor, és com està dissenyat l’accés a les dades que conté.

Dues empreses poden fer servir exactament la mateixa infraestructura al núvol i tenir nivells de seguretat molt diferents, perquè la seguretat real viu en dos llocs: l’aïllament entre organitzacions i els permisos dins de cadascuna.

Aïllament entre empreses, no només entre servidors

Cantevia és multi-tenant: cada empresa té les seves pròpies dades, i fins i tot el seu propi emmagatzematge de fitxers, aïllat de la resta d’empreses que fan servir la plataforma. Això importa especialment amb documents sensibles -contractes, nòmines, expedients de PRL- on una fallada d’aïllament no és un error visual, és una fuita de dades d’una altra empresa. Preguntar "els meus fitxers estan separats dels d’un altre client, o només etiquetats com a meus dins d’un mateix magatzem?" és una pregunta més útil que "feu servir el núvol?".

Permisos amb nivell i àmbit, no un genèric "admin"

Dins d’una mateixa empresa, el risc més habitual no és un atac extern, és que algú vegi o modifiqui dades que no li corresponen. Un manager d’equip no hauria de veure les dades personals ni el contacte d’emergència de la seva gent -això només ho hauria de veure la mateixa persona o RRHH. Els permisos granulars per mòdul, amb nivell (lectura, escriptura, admin) i àmbit (propi, equip, global) configurables per rol, fan possible aquesta distinció amb precisió, en lloc del típic admin/editor/viewer que no distingeix entre "pot veure l’organigrama" i "pot veure la nòmina d’una altra persona".

La seguretat també és no sobreexposar dades per defecte

Hi ha un indicador de disseny que es pot comprovar en qualsevol demo: si les dades personals protegides -el contacte d’emergència, informació lligada a la vigilància de la salut- són visibles per defecte per a qualsevol manager, o si cal un permís explícit per veure-les.

A Cantevia, aquestes dades només les veu la mateixa persona o RRHH, mai el manager directe d’un equip, llevat que el seu rol li concedeixi aquest permís de forma expressa. És el mateix principi que l’aïllament entre empreses, aplicat dins d’una mateixa organització: ningú veu més del que el seu rol necessita per fer la feina, ni una dada més.

El que no cal dir ni prometre de més

Vigileu amb les promeses de seguretat que no es poden verificar: certificacions que no existeixen, auditories externes que ningú pot consultar. El que sí es pot verificar és el disseny: si l’aïllament entre empreses és real, si els permisos distingeixen nivells i àmbits, i si un manager pot, a la pràctica, veure dades que no hauria de veure.

El núvol no és el risc ni la garantia. El risc és si algú que no hauria de veure una dada, hi pot arribar amb dos clics.